See other templates

EL TRIOMF DE LA FE

He estat a 8 Donostis i 2 Gothias. Hem guanyat, perdut i empatat. Hem perdut amb bons equips i guanyat amb equips pitjor dotats. D’aquí hem de treure conclusions.

Com que al futbol tothom sap i tothom opina, els que tenim la responsabilitat d’organitzar els clubs i els equips ho tenim més difícil perquè a més opinions, més diversitat.

Si ho mirem de manera superficial, només veiem si el porter és bo, si tenim un killer, si aquell és tècnic o si l’altre és ràpid. A l’Atlètic ja tenim, afortunadament, jugadors ràpids, intel·ligents, tècnics i golejadors. Però amb això no n’hi ha prou, perquè els rivals també els tenen. La sort és un factor que s’ha de tenir en compte, indubtablement. Però el més decisiu és el títol d’aquest article.

Aquest és el que ha fet guanyar el títol al Benjamí aquest any, al Cadet al 2015 i al juvenil al 2010. Al 2014 els equips guanyadors tenien prou arsenal, però igualment no haurien guanyat sense el plus de la fe.

 

El nostre Benjamí d’aquesta Donosti ha pujat durant la competició i durant la preparació de la Donosti fins a límits impensables i ha estat la motivació transmesa pels nostres entrenadors la que ha dotat de la força necessària per a deixar fora equips superiors teòricament com ara Kostkas, Antiguoko o Escuela RFEF. Però, això es demostra al camp cada partit. La teoria t’ajuda, però poques vegades és decisiva. El coordinador de RFEF va justificar la seva derrota dient que Mario Gaspar havia guanyat el partit ell sol. Hauria de mirar el partit i comptar quantes pilotes dividides van guanyar els seus jugadors, quantes pilotes van interceptar Enzo, Michelle, Mario, Beltran o Carrillo. Quants errors va provocar Jan als rivals. Els porters, amb molt poca feina, la van resoldre de manera impecable. (Galo, 0 gols en 8 partits). És fàcil, el partit està a Youtube.

 

Les ocasions que vam generar a partir de pèrdua de pilota del rival van ser nombroses i no totes van acabar en gol. L’Atlètic va perdre moltes pilotes? Sí, moltes; però sempre venia un gos a no deixar pensar el rival. Cada recuperació de pilota, generàvem ocasió de gol si era al mig del camp.

Vam jugar combinant com fem habitualment? No, no vam poder fer-ho. Però la Copa no la guanya el que millor juga i els partit decisius, tampoc. Es necessita un plus, tenir més ganes de guanyar que el rival. Tenir més FE i això l’ha d’inculcar el míster. Seguirem treballant seguint el nostre model, però per a competicions curtes i partits puntuals, necessitem tenir en compte aquest detall, simplement per a ser millor, sempre a la recerca de l’excel·lència. No oblidem el nostre treball diari i a llarg termini que és el que permet executar les accions, és clar. Un equip de supramotivats si no se sap col·locar, sí passa al contrari i no llegeix el joc, entre altres coses, no ho podrà aconseguir.

 

Les Donostis B19 i B16 van ser un clar exemple. Penseu els que estàveu allà. I per últim, els nostres petits amb 62 gols a favor i 5 en contra van estar recolzats per 113 companys, 18 tècnics i més de 200 familiars sense els quals no ho hauria aconseguit. Massa arsenal per a RFEF: no només va guanyar Mario la final, però si no estàs dintre de l’Atlètic no és possible entendre-ho. Per això els nouvinguts que venen a la Donosti encara estan flipant i tots els assistents recordant les vivències nostres i dels nostres companys, cadets o alevins, tots som Atlètic.

 

ATLÈTIC oé, oé, oé.

 

Serveixi això d’homenatge a Àlex Cebrián, David Rey, Albert Climent, Gerard Pedrol, Pau, Galo, Carrillo, Beltran, Enzo, Joan, Michelle, Asier, Mario Villanova, Mario Gaspar, Jan, Alejandro Caro, Arnau i Alejandro Archs.

 

 

 

 

 

Cap Amunt